http://kokamuskes.wordpress.com/

El bloc ha canviat d'adreça. Pots llegir tots els posts, els nous i els vells a

http://kokamuskes.wordpress.com/

Un mes de bloc! (i canvi d’adreça)

Avui aquest bloc fa un mes de vida. Jo n’estic content: ara escric molt més que abans, el projecte que tenia al cap s’ha anat definint i prenent volada, i les respostes dels lectors han sigut prou estimulants. Penso celebrar-ho: aprofito l’avinentesa d’aquesta primera efemèride per canviar de servidor. Per motius tècnics, ja fa dies que El país dels Kokamuskes es va traslladar a WordPress, i des d’ara només actualitzaré a la nova adreça: http://kokamuskes.wordpress.com/. Sento que pel camí s’hagin perdut alguns comentaris, els més matiners i animants, però no he sabut portar la tècnica més enllà. Espero que ens seguim veient per aquestes contrades literàries...

Ocells i adjectius

M’agraden els ocells, són bonics d’observar. M’agraden els adjectius, si estan ben posats. Per això m’agrada aquesta frase d’en Josep Maria de Segarra, a Els ocells amics: Al costat de les garses entremaliades i els esparvers lladregots, i els gaigs barroers i els ànecs golafres, hi trobeu aquelles mallerengues tan treballadores i tan pacients que fan nius que semblen un miracle.

Una festa de llibres

En aquest bloc faig una mica de trampa. No molta, però una miqueta, sí... És veritat que parlo de les meves lectures, però abans de escollir-les m’agrada informar-me bé, i un cop acabades procuro contrastar opinions amb d’altres lectors. Bienvenidos a la fiesta (CIE-Dossat, 2006) és una obra de referència fonamental. El seu autor, Luis Daniel González, fa una tria de llibres infantils i juvenils molt acurada. D’aquesta selecció hi ha dos aspectes que em semblen especialment interessants i (cal confessar-ho) que penso copiar descaradament. D’una banda, només parla de llibres que coneix de primera mà. És un recull de lectures, i això és molt més que una llista de títols. Una altra cosa destacable: únicament parla dels llibres que li han agradat o que li semblen interessants, i omet les referències oblidables o que consideri poc interessants. Això està bé, perquè el to positiu impregna tot el volum. Podeu consultar la seva web, http://www.bienvenidosalafiesta.com, que complementa i enriqueix el llibre. És un risc aquest consell, perquè és tan bona que em puc quedar sense lectors. Però vull ser honrat, és de justícia recomanar-la.

Perquè m’agrada Folch i Torres (segona raó)

Josep Maria Folch i Torres m’agrada molt perquè era un escriptor de debò. Vull dir que era un escriptor de cap a peus; un escriptor amb tots els ets i els uts; o, si voleu, un escriptor d’una peça (el que em ve de gust dir és que era un escriptor integral, però sona a pa). Se l’hi donava escriure, hi tenia la mà trencada, ho sabia i li agradava. Conscient de la seva capacitat literària, en va fer ocupació principal, el sentit de la seva vida. Era, doncs, un autor vocacional, com ho són els bons metges o els bons mestres. Encara m’agrada més perquè ho va aconseguir: aquesta gent que assoleix els objectius que s’ha marcat, sempre genera una enveja saludable. Va ser un autor popular, molt llegit: podia viure del que escrivia (enveja màxima!). Tot això, sense deixar-se pel camí ni la qualitat literària ni els ideals personals (que són una tercera raó que exposaré més endavant).

Les lliçons d’en Jim Botó

De Michael Ende hi ha dos llibres fabulosos, descomunals, autèntiques obres mestres de la literatura fantàstica, i ja en parlaré amb calma més endavant. Avui voldria recomanar un llibret de menys ressò, però també d’una gran qualitat: En Jim Botó i en Lluc el Maquinista (La Galera, 1993). Va adreçat a un públic més infantil, però als afeccionats a la narrativa fantàstica els pot agradar encara que siguin més grandets. Si hagués de posar un model a un escriptor novell de llibres infantils, li diria: “fixa’t en els llibres d’en Jim Botó!”. La segona part, En Jim Botó i els tretze salvatges (La Galera, 1996) també està molt aconseguida. No m’entra al cap una bona biblioteca per a nens que no tingui aquests dos títols.

Les llegendes urbanes

De tant en tant, als mitjans apareix alguna notícia que desmunta una de les moltes “llegendes urbanes” que corren pel món. Per a mi, l’origen d’aquestes històries o teories no té gaire misteri: la ignorància és atrevida, i més després d’escoltar (i de dir!) tantes afirmacions dubtoses defensades amb seguretat absoluta. El que m’intriga de debò és aquest nom: “llegenda urbana”. D’on surt? Qui es va inventar l’expressió? Lo de llegenda ho puc entendre: un fet més o menys real, que el pas del temps, la imaginació i... la mala memòria o la poca humilitat dels transmissors orals ha esdevingut en història fantàstica. Però... per què “urbana”? Al camp no passa? Les grans ciutats afavoreixen aquest tipus de coneixement acientífic o multipliquen la transmissió d’aquestes mentides? M’agradaria investigar-ho. No ho faré, tinc altre feina, però potser algun dia em trobo amb algun d’aquells articles tan ben fets que expliquen (de debò) aquests misteris amb els que convivim.