dijous, 31 de gener de 2008

Ocells i adjectius

M’agraden els ocells, són bonics d’observar. M’agraden els adjectius, si estan ben posats. Per això m’agrada aquesta frase d’en Josep Maria de Segarra, a Els ocells amics: Al costat de les garses entremaliades i els esparvers lladregots, i els gaigs barroers i els ànecs golafres, hi trobeu aquelles mallerengues tan treballadores i tan pacients que fan nius que semblen un miracle.

dimecres, 30 de gener de 2008

Una festa de llibres

En aquest bloc faig una mica de trampa. No molta, però una miqueta, sí... És veritat que parlo de les meves lectures, però abans de escollir-les m’agrada informar-me bé, i un cop acabades procuro contrastar opinions amb d’altres lectors. Bienvenidos a la fiesta (CIE-Dossat, 2006) és una obra de referència fonamental. El seu autor, Luis Daniel González, fa una tria de llibres infantils i juvenils molt acurada. D’aquesta selecció hi ha dos aspectes que em semblen especialment interessants i (cal confessar-ho) que penso copiar descaradament. D’una banda, només parla de llibres que coneix de primera mà. És un recull de lectures, i això és molt més que una llista de títols. Una altra cosa destacable: únicament parla dels llibres que li han agradat o que li semblen interessants, i omet les referències oblidables o que consideri poc interessants. Això està bé, perquè el to positiu impregna tot el volum. Podeu consultar la seva web, http://www.bienvenidosalafiesta.com, que complementa i enriqueix el llibre. És un risc aquest consell, perquè és tan bona que em puc quedar sense lectors. Però vull ser honrat, és de justícia recomanar-la.

dimarts, 29 de gener de 2008

Perquè m’agrada Folch i Torres (segona raó)

Josep Maria Folch i Torres m’agrada molt perquè era un escriptor de debò. Vull dir que era un escriptor de cap a peus; un escriptor amb tots els ets i els uts; o, si voleu, un escriptor d’una peça (el que em ve de gust dir és que era un escriptor integral, però sona a pa). Se l’hi donava escriure, hi tenia la mà trencada, ho sabia i li agradava. Conscient de la seva capacitat literària, en va fer ocupació principal, el sentit de la seva vida. Era, doncs, un autor vocacional, com ho són els bons metges o els bons mestres. Encara m’agrada més perquè ho va aconseguir: aquesta gent que assoleix els objectius que s’ha marcat, sempre genera una enveja saludable. Va ser un autor popular, molt llegit: podia viure del que escrivia (enveja màxima!). Tot això, sense deixar-se pel camí ni la qualitat literària ni els ideals personals (que són una tercera raó que exposaré més endavant).

dilluns, 28 de gener de 2008

Les lliçons d’en Jim Botó

De Michael Ende hi ha dos llibres fabulosos, descomunals, autèntiques obres mestres de la literatura fantàstica, i ja en parlaré amb calma més endavant. Avui voldria recomanar un llibret de menys ressò, però també d’una gran qualitat: En Jim Botó i en Lluc el Maquinista (La Galera, 1993). Va adreçat a un públic més infantil, però als afeccionats a la narrativa fantàstica els pot agradar encara que siguin més grandets. Si hagués de posar un model a un escriptor novell de llibres infantils, li diria: “fixa’t en els llibres d’en Jim Botó!”. La segona part, En Jim Botó i els tretze salvatges (La Galera, 1996) també està molt aconseguida. No m’entra al cap una bona biblioteca per a nens que no tingui aquests dos títols.

diumenge, 27 de gener de 2008

Les llegendes urbanes

De tant en tant, als mitjans apareix alguna notícia que desmunta una de les moltes “llegendes urbanes” que corren pel món. Per a mi, l’origen d’aquestes històries o teories no té gaire misteri: la ignorància és atrevida, i més després d’escoltar (i de dir!) tantes afirmacions dubtoses defensades amb seguretat absoluta. El que m’intriga de debò és aquest nom: “llegenda urbana”. D’on surt? Qui es va inventar l’expressió? Lo de llegenda ho puc entendre: un fet més o menys real, que el pas del temps, la imaginació i... la mala memòria o la poca humilitat dels transmissors orals ha esdevingut en història fantàstica. Però... per què “urbana”? Al camp no passa? Les grans ciutats afavoreixen aquest tipus de coneixement acientífic o multipliquen la transmissió d’aquestes mentides? M’agradaria investigar-ho. No ho faré, tinc altre feina, però potser algun dia em trobo amb algun d’aquells articles tan ben fets que expliquen (de debò) aquests misteris amb els que convivim.

dissabte, 26 de gener de 2008

Combinar amb gosadia

Elemental, querido Chaplin (Minotauro, 2005) és una novel·la original. El seu autor, Rafael Marín, normalment conrea la ciència-ficció, amb èxit reconegut. Aquí, però, s’allunya dels seus paràmetres habituals i ordeix una història tot curiosa. La narració és emocionant, manté molt bé el ritme narratiu i desborda imaginació. És allò que en podríem dir un llibre-pel·lícula, perquè el tempo i els recursos narratius són més propis del cinema d’acció que de les novel·les. Però en aquests dies de mestissatges artístics, què s’hi ha de dir? El més curiós de tot és la barreja de personatges reals i de ficció que trobem al llibre (el títol ja permet intuir-ho). Fer coincidir en un mateix argument a Sherlock Holmes, Charles Chaplin i Einstein, és agosarat. Però amb una bona dosi d’humor i un plantejament encertat, l’autor aconsegueix un relat digne i entretingut.

divendres, 25 de gener de 2008

Kafka i el desconcert del lector

Kafka és realment kafkià. No només el que va escriure, que ho ha de ser per força (per essència, per imperatiu metafísic). Vull dir que llegir-lo també pot resultar una acció kafkiana, amb aquell punt d’absurditat que tant sovinteja en els seus llibres. Llegir Kafka em recorda les primeres cerveses o la introducció al tabaquisme: d’entrada, són experiències desagradables, en les que es persevera per una esperança de trobar-hi gust. Veus expertes asseguren que allò paga la pena, però que es fonamental el mal tràngol del ritus iniciàtic. Quan els personatges de Kafka van vivint (o patint) les seves aventures (o desventures), i els lectors seguim endavant, paint com podem tant de neguit, la lectura esdevé un exercici feixuc; no estèril, però costós.

dijous, 24 de gener de 2008

Els patiments de l’escriptor

"En alguna ocasió, he dit que envejo els escriptors per als quals, segons afirmen ells, el fet d'escriure els representa sofrir; em sembla un símbol de la transcendència del seu treball. M'avergonyeix de confessar que a mi em passa al revés, que sofreixo quan no puc escriure. I que em diverteixo molt quan ho faig". Això ho deia en Pere Calders durant una entrevista d’en Lluís Busquets, publicada a El Correo Catalán el 1978. Aquesta és una manera d’entendre l’escriptura que m’agrada: Calders expressa molt bé (molt millor del que ho diria jo) una postura de l’escriptor envers el seu ofici que comparteixo plenament. A més, la cita m’encanta, perquè em penso molt que la diu amb un pèl de sornegueria. Coneixent els contes de Calders, asseguraria que sí.

dimecres, 23 de gener de 2008

La vida al Tibet

Hi ha persones que han viscut experiències molt més emocionants i sorprenents que les d’una novel·la. Si tenen l’encert de posar per escrit, amb una mica de gràcia, aquestes vivències, en surten uns llibres apassionants, de vegades molt durs, i jo diria que enriquidors. Un de força interessant, que es va portar al cinema ara fa uns anys, és Siete años en el Tibet (Juventud, 1998), de l’austríac Heinrich Harrer. Últimament el Tibet està de moda, i el Dalai Lama el coneix tothom dels diaris i la “tele”, però quan aquest alpinista va tornar de l’Himalaia, els llocs i els costums que descrivia van sorprendre occident. L’exotisme del sostre del món, afegit a l’habilitat narrativa, van captivar molts lectors. Deixant de banda les polèmiques sobre el nazisme de Harrer (que al llibre no treu el nas per enlloc), crec que encara manté aquesta força de desvelar móns inexplorats (també penso que el film no li fa justícia, tot i no ser una mala pel·lícula).

dimarts, 22 de gener de 2008

Perquè m’agrada Folch i Torres (primera raó)

Ja vaig dir en el seu dia que en tornaria a parlar, i avui començo a complir. Josep Maria Folch i Torres m’agrada per molts motius, suficients per dedicar-hi unes quantes entrades. Una primera raó és que els seus llibres m’ho van fer passar molt bé: les seves novel·les d’aventures m’atreien amb la mateixa força que les de Jules Verne o Emilio Salgari, però em feien riure més. Si el número de relectures fos un indicador de qualitat, algunes obres de Folch i Torres obtindrien, en el meu cas, la màxima puntuació. En recordo moltes, i no es tracta d’esmentar-les totes, però un bon exemple seria El gegant dels aires (Biblioteca Patufet, 1911), una novel·la clarament verniana de viatges emocionants i de futuristes descobriments científics. Com que no tothom serà tan afortunat de trobar-ne un exemplar, ofereixo un altre títol editat més recentment: En Bolavà detectiu (Casals, 2001).

dilluns, 21 de gener de 2008

En la millor tradició de la novel·la d'aventures

Miguel Larrea recupera amb Las andanzas de Kip Parvati (La Galera, 2004) la clàssica novel·la d’aventures, amb tots els ingredients del gènere. És una narració àgil i directa, ambientada en paisatges exòtics i mariners, amb un heroi juvenil valent i decidit, enfrontat a uns dolents “de tota la vida”. L’autor es centra en la narració, sense complicar-se la vida. A la vegada, transmet uns valors positius força transparents. Encara que el llenguatge podria estar més elaborat, compleix amb suficiència els seus objectius. És una llàstima que les úniques edicions disponibles, tant en català com en castellà, tinguin preus una mica elevats. Per a incorporar-los a una biblioteca són una bona opció, però fan difícil triar aquest llibre com a lectura “escolar”. Estic segur que funcionaria molt bé.

diumenge, 20 de gener de 2008

Els avantatges d'una bona edició

Era mayo y exámenes: encara impressionat per aquesta frase em va presentar el meu amic Xavier Fàbrega Días de reyes magos (Anaya, 2007), un llibre d’Emilio Pascual que el captivà gairebé a l’instant. Si la memòria no em falla, se’l va llegir dues vegades seguides, d’una tirada. Com sempre que un títol l’entusiasmava, de seguida el va recomanar amb passió a familiars i amics lectors. Un llibre prodigiós, amb un atractiu especial. El millor: uns personatges amb ganxo, una història ben lligada, les il·lustracions de Javier Serrano (la gran il·lustració, per ser exactes) i, sobre tot, les contínues referències a altres llibres (formidable el romance sobre el Quijote). Si es vol apreciar el text en tota la seva riquesa, per a mi és fonamental llegir-lo en l'acurada edició de Toni Cassany. Emmarca el llibre amb un pròleg i un epíleg molt aclaridors, i les notes són realment útils per no perdre’s ni un detall. De la novel·la no m’agrada el final, però una bona lectura, com la d’en Toni, li pot donar sentit.

dissabte, 19 de gener de 2008

Llops que fan riure

Quan trobem llops en un llibre, acostumen a fer por. Als contes amb llop, el llop és el dolent (parlo de versions clàssiques). A les novel·les d’aventures, si l’hivern ha sigut llarg i fred, més val que el protagonista no hagi de creuar cap bosc nevat, perquè sentirà udolar la trepa famolenca abans que es faci fosc, i probablement anirà just de munició. Però avui volia parlar d’uns llops que no fan por, sinó riure. Farley Mowat, un científic un pèl llampat i amb unes dots narratives admirables, va escriure fa uns anys Los lobos también lloran (Debate, 1986), un llibre en què explicava la seva estada en solitari en mig d’un estol de llops, per tal d’estudiar els seus costums. Vaig riure molt, i la meva visió dels llops va canviar una mica. La dels científics, també...

divendres, 18 de gener de 2008

Les víctimes de les guerres

Ja fa més de vint anys que no s’editen per aquí les obres de Virgil Constantin GHEORGHIU. Jo només n’he llegit un parell, però m’han agradat força. És l’autor, entre d’altres, de La hora veinticinco (Caralt, 1997), un llibre que recordo molt dur, perquè era sobre la guerra –la 2a guerra mundial–, i la guerra és dura necessariament. Amb la lectura d’aquesta novel·la vaig poder entreveure, potser per primera vegada, la desolació de les persones que, sense cap mena de culpa ni d’oportunitat, ho han perdut tot en aquestes convulsions violentes. Quedar-se sense família, haver d’abandonar la pròpia terra, oblidar la llengua, deixar de ser el que s’era: perdre el lloc en el món o el món sencer... No són coses per llegir cada dia, però de tant en tant van bé per curar-se de tanta frivolitat que ens envolta. Amb més motiu si mantenen l’optimisme i una visió esperançada de l’home.

dijous, 17 de gener de 2008

Escriure fàcil és difícil

És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal. Això deia en Josep Pla, i tenia molta raó. Tot sovint, davant del text acabat de redactar, em pregunto: “i tot això... no ho podria haver dit senzill?”. Les idees que vull transmetre de vegades són com una massa informe, una amalgama de materials poc aprofitables entre els que veig brillar alguns elements de valor. Però no acabo de trobar la manera de destriar-los, i em vaig embolicant, com quan desfaig els nusos del fil de cuca. Agafo les paraules, les canvio de lloc, les combino diferent, reviso els verbs... i res. Fins que de cop (no sempre), les peces encaixen, i la idea es veu clara i elegant, com si hagués estat sempre allà. Em penso que acabo de demostrar l’agudesa d’en Pla, que tantes frases rodones i encertades va escriure. M’he posat pedant, i ell preferia un país d'analfabets que un país de pedants. Però he escrit, i m’ho he passat bé. Ja simplificaré...

dimecres, 16 de gener de 2008

La setmana dels barbuts

Avui ha fet més fred, i ja toca: estem a la setmana dels barbuts. En un període de set dies celebrem les festes de Sant Maure, Sant Pau Ermità i Sant Antoni Abat. Com diu Joan Amades en el seu Costumari català, “segons la iconografia catalana, tots tres porten llargues barbes. Hom té aquesta setmana per la més freda de l’hivern”. I és que si un dia no saps què llegir, agafa’t el costumari i busca el dia o la setmana que corre: faràs descobriments interessantíssims. Jo sempre m’hi quedo enganxat, i acabo llegint moltes més planes que no pas m’esperava. A veure si plou algun dia més, perquè “la pluja de la setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts”.

dimarts, 15 de gener de 2008

Una escapada al mar

El curs passat vaig rellegir (havia d’explicar-lo a classe) Marines i boscatges (Edicions 62, 2005), d’en Joaquim Ruyra. Un prodigi de narracions senzilles i eficaces, una delícia costumista, magistral en la recreació de paisatges i d’estats d’ànim... Un luxe! Ara, quan alguna vegada enyoro les cales de la costa gironina, i sento el neguit de no poder escapar-me a “tirar la canya” (perquè pescar, desenganyem-nos... mai no he pescat gaire) en faig prou amb llegir algunes ratlles de Una tarda per mar. Volia triar un trosset més curt, però... què retallarieu?
Quina calma! Quina quietud! La color blanquinosa que pren l’aigua morta de les ensenades s’anava dilatant mar enfora com un tel invasor; i en aquell tel llis i enxarolat s’emmirallaven serenament les penyes, poc abans combatudes per la ressaga, i llurs herbatges,encara xops, hi vessaven una gotellada harmoniosa. De les muntanyes properes davallava l’olor dels tomanyins i de les flors boscanes, que amb la fresca del vespre solen exhalar un alè més sentós. El sol, des de darrera d’una boirina rovellada, deixava caure, a tall de rosses pestanyes d’un ull que s’acodorm, la serrellada dels seus raigs, que cobria tot el Montseny. El cel començava a verdejar. Quina calma! Quina quietud! La tarda es desmaiava a poc a poc amb un somrís de pau, amb un deix de galvana placèvola que s’apoderava de la immensitat.

dilluns, 14 de gener de 2008

Lectures inacabades

Ahir vaig deixar un llibre. Vull dir que el vaig deixar estar, sense acabar, després d’uns dies de lectura. No és el més habitual, perquè m’agrada arribar al final, i perquè normalment no llegeixo a l’atzar, sinó que segueixo un pla de lectures més o menys definit, que inclou llibres pendents i novetats (després d’informar-me i recollir diferents opinions). Però de tant en tant em passa això, que una lectura no és com m’esperava. Davant d’aquest fet, he arribat a algunes conclusions. Una és que les solapes i contraportades no sempre diuen la veritat, perquè aquest llibre que he deixat no era, ni molt menys, una de les obres més divertides del segle XX: no li nego altres valors que la solapa també esmentava, però el superlatiu no era correcte. Una altra conclusió és que hi ha llibres que tenen els seus lectors, o els seus moments, i potser aquest llibre no era per a mi, o no era per ara. Finalment, crec que quan amb una lectura no hi guanyo res, que de vegades passa (fins i tot, com en aquesta ocasió, pot resultar molesta) el millor és deixar-la estar. Hi ha prou llibres interessants al món com per perdre les hores en un que m'aporta més aviat poc (fora de millorar la constància o empitjorar la tossuderia).

diumenge, 13 de gener de 2008

Una història de l’astronomia

Alguns autors són capaços de donar unitat a històries que s’han anat construint amb el pas dels segles, enllaçant episodis protagonitzats per personatges de llocs i èpoques molt distants. Si ensopeguen amb el tema, acaben oferint llibres apassionants. És el cas de La victoria del sol (Palabra, 2007), de Tomàs Alfaro Drake. Amb gràcia i dinamisme elabora una trama novel·lesca que repassa l’evolució de l’astronomia, tot centrant-se en la posició del sol, des de les teories més primitives fins a l’heliocentrisme. Per les seves planes veiem desfilar Copèrnic, Kepler, Gal·lileu... i abans que ens n’adonem hem acabat aquesta síntesi àgil i entenedora d'una matèria que podria haver estat molt feixuga o complicada.

dissabte, 12 de gener de 2008

Una autèntica colla de galifardeus

Rudyard Kipling és un autor que gairebé no necessita presentació, i tothom sabria dir un parell de les seves obres o, si més no, reconèixer alguna de les seves històries (potser gràcies a Walt Disney, que n’ha fet populars adaptacions). Probablement, posats a dir títols, pocs esmentarien en primer lloc Stalky & Cía (Gaviota, 2005), una novel·la d’aventures escolars menys coneguda que els seus grans clàssics. A mi em va descobrir, amb un detall fins aquell moment desconegut, la vida dels internats anglesos, que serveixen de marc a tants llibres juvenils. Ara ja fa molt que el vaig llegir, però no he oblidat el carisma de Stalky i les simpàtiques aventures escolars de la seva colla. També he de dir que potser és el llibre de Kipling que m’ha fet riure més (però no els he llegit tots, és clar).

divendres, 11 de gener de 2008

Contes breus, i extraordinaris de veritat

A ningú no li agrada que li prenguin el pèl. Bé, de vegades, una mica sí... Quan els autors de la broma són dos escriptors com Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, t’ho pots acabar passant molt bé. Borges em desconcerta gairebé sempre, i em fa sentir profundament ignorant, veritat que és bo recordar de tant en tant. En aquesta ocasió, amb el també argentí Bioy Casares, basteixen un recull de relats que s’ajusten molt al títol: Cuentos breves y extraordinarios (Altaya, 1995). Són relats de la literatura universal, sàviament destriats entre la millor tradició narrativa (en principi, perquè algunes troballes fan sospitar una benhumorada presa de pèl). La majoria són molt breus, amb alguns fragments escollits d’obres més llargues que funcionen perfectament com a relats independents. Tots són extraordinaris, i la paraula admet tant les connotacions de màgics, fantàstics, sorprenents, com de qualitat superior, fora de la normal. A molts guionistes amb les idees exhaurides aquesta exhibició d’arguments originals els pot servir d’al·licient: el llibre és una demostració que la imaginació humana està lluny d’haver arribat als seus límits.

dijous, 10 de gener de 2008

Les divertides aventures d’Igraine

Cornelia Funke és una de les escriptores per a nens i joves més valorades actualment. Hi ha motius, perquè alguns dels seus llibres són magistrals (penso que no tots, però això ho deixo per a més endavant). Jo m'ho vaig passar molt bé amb Igraine la valenta (Columna, 2003), una història d’aventures cavalleresques que conté tots els ingredients del gènere i més: castells màgics, encanteris, enemics malvats, gegants... Els personatges són variats i originals. Clàssica en el fons, trencadora en alguns plantejaments, i amb un punt de paròdia molt encertat. Vaig trobar la novel·la equilibrada, amb tots els seus elements combinats en la mida justa.

dimecres, 9 de gener de 2008

Cartes plenes de vida


Ahir recomanava un “llibre de llibres”. Avui, un de llibreries i llibreters: 84, Charing Cross Road, de Helene Hanff (Empúries, 2002). Una escriptora nord-americana compra llibres vells per correu a una botiga londinenca, situada a l’adreça que dóna títol a aquest recull de cartes. No és cap novel·la, i té la força de les pàgines viscudes. La correspondència que mantenen la geniüda escriptora i el personal de la llibreria ens va presentant uns personatges plens d’humanitat. Alhora, des del prosaic dia a dia se'ns mostra una part important de la història del segle XX. Un document excepcional, colpidor en la seva senzillesa i naturalitat.

dimarts, 8 de gener de 2008

Els llibres de llibres

Entre les meves preferències literàries hi ha els “llibres de llibres”, aquells relats que ens conviden a la lectura d’altres bons títols. Per a mi estan ben aconseguits quan són com l’aparador d’una pastisseria: elegants i llaminers. La invitació a la lectura ha de ser discreta, lleugerament temptadora, i un excés d’interès s’acaba notant i llastant la narració. Una bona novel·la juvenil que compta amb aquestes i moltes altres qualitats és Vigo es Vivaldi, de José Ramón Ayllón (Bruño, 2005). La seva capacitat d’entusiasmar és sorprenent, potser per la trama i els personatges, però també per aixecar les mires dels lectors joves a qui va adreçada.

dilluns, 7 de gener de 2008

Descobridors de les civilitzacions antigues

Alguns autors tenen el do de fer molt entretinguts els llibres divulgatius, i uneixen amb encert l’amenitat i el rigor científic. Un exemple del qual en guardo molt bon record és en C. W. Ceram, amb Dèus, tombes i savis (Destino, 1986), que de ben segur ha inspirat moltes vocacions arqueològiques. Els móns remots, en l’espai i en el temps, se’ns fan propers, i entenem i gairebé sentim la passió dels primers exploradors de les civilitzacions antigues. Més actual, més breu i d’àmbit més limitat (només l’antic egipte) és Los descubridores del Antiguo Egipto, de Joyce Tyldesley (Destino, 2006). Assequible a tots els lectors, es llegeix amb gust. He trobat a faltar més il·lustracions i fotografies, i en dos o tres moments puntuals mostra uns prejudicis religiosos poc fonamentats, però l'autora té aquest do que he esmentat al principi.

diumenge, 6 de gener de 2008

En la festa dels Reis

Avui, que passen els Reis, m’agradaria suggerir algun títol relacionat amb la data. Com diu l’experiència, “si vols quedar bé, regala un clàssic”. Una obra de teatre encantadora, molt bizantina en el seu plantejament d’aventures, naufragis, confusions entre germans bessons... i també molt divertida, és Nit de Reis, de William Shakespeare (Vicens-Vives, 2006). Hi hauria moltes més possibilitats, que em guardo per a més endavant. Però per allò de ser generós (i perquè un sol regal queda una mica rònec), també us proposo un bon relat breu, que podeu llegir en pocs minuts i que recordareu força temps: El regalo de los Reyes Magos, de l’escriptor nord-americà O’Henry.

dissabte, 5 de gener de 2008

Edith Nesbit, una escriptora innovadora

Fa poc he acabat El castillo encantado, d’Edith Nesbit (Alba, 1998). M’ha semblat una novel·la d’aventures fantàstiques força entretinguda. Potser no tots els amants d’aquest gènere l’apreciaran igual, i alguns paladars la poden trobar una mica infantil o antiquada. Però és una obra molt innovadora, si considerem que es va publicar a principis del segle XX. En les aventures de quatre nens al voltant d’un castell encantat i d’un anell màgic hi ha moltes situacions que als lectors actuals ens resulten properes: l’anell d’invisibilitat recorda per més d’un motiu al que en Bilbo va trobar sota les muntanyes; la colla de protagonistes ens avança els futurs personatges d’Enid Blyton o els alumnes de Hogwarts, per posar dos exemples ben coneguts. Potser exagero, i valdria la pena estudiar-ho amb més detall (algú ho ha fet, segur), però aquesta escriptora sembla realment una pionera de la narrativa infantil.

dijous, 3 de gener de 2008

Anem a pams

Després de llegir els dos primers missatges, qualsevol es pot preguntar: però, aquest bloc, de què va? Jo no ho tinc clar del tot, així que es difícil que ho pugui explicar gaire bé. Però puc garantir que algunes coses, poques, estan ben decidides i no són fruit de la improvisació. La primera d’elles és que al País dels Kokamuskes parlaré molt de llibres. Quan deia el primer dia que a la vida hi trobem moltes sorpreses, hi incloïa les lectures que anem fent... i que ens van fent. Perquè una altra idea que tinc clara és que els bons llibres, ben llegits, ajuden a fer millors persones. Un dels objectius d’aquest bloc serà, doncs, oferir les meves impressions (humils impressions, subjectives impressions) sobre títols que he trobat positius o interessants. Com els bons viatgers i excursionistes, compartiré la informació sobre els paisatges agradables i, si s’escau, avisaré dels camins que no paguen la pena. Estic molt metafòric, em penso, però ja ens entenem.

dimecres, 2 de gener de 2008

Unes aventures realment extraordinàries

Em penso que a l'article inaugural no quedava prou clar què hi pintaven els Kokamuskes en aquest bloc, a part de donar-li el nom. Me’n guardaré prou d’explicar amb més detall qui són aquests personatges, ni on és el seu país. M’estimo més provocar la curiositat dels qui no han llegit mai les Aventures extraordinaries d'en Massagran, d’en Josep Maria Folch i Torres (Casals, 2003). No sabeu el que us heu perdut! L'encertada combinació d’aventures i humor que ofereix el llibre és poc habitual, i fa palès el mestratge narratiu i literari de l’autor. Als que ja han gaudit d’aquestes planes divertidíssimes, segurament els ve un somriure als llavis, en recordar la fidelitat d’en Pum, l’exotisme de les taròndries, la tortuga Pelleringa o les còmiques aventures amb en Penkamuska i els Karpantes... Bé, no segueixo. Em queden moltes coses per dir d'en Folch i Torres.

dimarts, 1 de gener de 2008

Totes les llarges caminades, comencen amb un petit pas

Diu un bon amic meu que totes les llarges caminades comencen amb un petit pas. Potser hauria sigut més correcte començar aquest bloc amb una dita marinera, que em permetés comparar l'estrena del dietari amb a l'inici d'una travessia per mar, i així ho lligaria amb en Massagran quan va embarcar-se en la "Mostela". Llavors podria arribar fins als Kokamuskes que apareixen en les extraordinàries aventures del personatge d'en Folch i Torres, i es desvetllaria una mica l'origen del títol del bloc. Després explicaria que a la vida, com als viatges d'en Massagran, hi trobem moltes sorpreses, i que deixar-ne constància per escrit, sobre tot si són positives, agradables o divertides, pot resultar profitós per als altres.

Però el cas és que, de tantes vegades que la diu aquest amic meu, la frase que m'ha vingut al cap no és de navegar, sinò d'anar a peu. Però és perfecte per començar. Si això serà una llarga caminada o una singladura breu, ja ho dirà el temps. Cap a on van les meves passes o quin rumb he de seguir, encara ho he de veure. Em penso que el camí o els vents decidiran, i els vostres comentaris acabaran de marcar la direcció.

Crec que per deixar inaugurat el bloc ja n'hi ha prou. Que tingueu un bon any 2008!