El curs passat vaig rellegir (havia d’explicar-lo a classe) Marines i boscatges (Edicions 62, 2005), d’en Joaquim Ruyra. Un prodigi de narracions senzilles i eficaces, una delícia costumista, magistral en la recreació de paisatges i d’estats d’ànim... Un luxe! Ara, quan alguna vegada enyoro les cales de la costa gironina, i sento el neguit de no poder escapar-me a “tirar la canya” (perquè pescar, desenganyem-nos... mai no he pescat gaire) en faig prou amb llegir algunes ratlles de Una tarda per mar. Volia triar un trosset més curt, però... què retallarieu?
Quina calma! Quina quietud! La color blanquinosa que pren l’aigua morta de les ensenades s’anava dilatant mar enfora com un tel invasor; i en aquell tel llis i enxarolat s’emmirallaven serenament les penyes, poc abans combatudes per la ressaga, i llurs herbatges,encara xops, hi vessaven una gotellada harmoniosa. De les muntanyes properes davallava l’olor dels tomanyins i de les flors boscanes, que amb la fresca del vespre solen exhalar un alè més sentós. El sol, des de darrera d’una boirina rovellada, deixava caure, a tall de rosses pestanyes d’un ull que s’acodorm, la serrellada dels seus raigs, que cobria tot el Montseny. El cel començava a verdejar. Quina calma! Quina quietud! La tarda es desmaiava a poc a poc amb un somrís de pau, amb un deix de galvana placèvola que s’apoderava de la immensitat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada