Contes breus, i extraordinaris de veritat

A ningú no li agrada que li prenguin el pèl. Bé, de vegades, una mica sí... Quan els autors de la broma són dos escriptors com Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, t’ho pots acabar passant molt bé. Borges em desconcerta gairebé sempre, i em fa sentir profundament ignorant, veritat que és bo recordar de tant en tant. En aquesta ocasió, amb el també argentí Bioy Casares, basteixen un recull de relats que s’ajusten molt al títol: Cuentos breves y extraordinarios (Altaya, 1995). Són relats de la literatura universal, sàviament destriats entre la millor tradició narrativa (en principi, perquè algunes troballes fan sospitar una benhumorada presa de pèl). La majoria són molt breus, amb alguns fragments escollits d’obres més llargues que funcionen perfectament com a relats independents. Tots són extraordinaris, i la paraula admet tant les connotacions de màgics, fantàstics, sorprenents, com de qualitat superior, fora de la normal. A molts guionistes amb les idees exhaurides aquesta exhibició d’arguments originals els pot servir d’al·licient: el llibre és una demostració que la imaginació humana està lluny d’haver arribat als seus límits.